Laura Quintana: Tinc entès que jugues al CTT Borges d'ençà que es va fundar, com valores l'evolució del club?
David Gonzàlez: Sí, vaig començar a jugar amb vuit anys, l'any 1990, quan va néixer el club. L'evolució ha estat sorprenent, vam passar de ser un club amateur a ser un club professional, fer aquest salt no és fàcil, tant esportivament com pel que fa a gestió, i menys en un poble de 5.000 habitants. 

L.Q.: Qui va ser el teu primer entrenador?
D.G.: La Montse Sants i el Josep Farré, però ens ensenyaven el més bàsic, dreta i esquerra, es podria dir que eren monitors. Amb 12 anys va aparèixer l'Òscar Vilanova, qui ens feia entrenaments físics i de tecnificació.

L.Q.: Va ser en aquest moment quan vau començar a competir?
D.G.: Sí, quan vaig començar amb vuit anys només participàvem als Jocs Escolars Esportius de Catalunya. Amb l'Òscar Vilanova vam passar dels escolars als federats. La primera competició va ser el Campionat de Catalunya a Igualada. 

L.Q.: Quin és el teu palmarès?
D.G.: A escala provincial ho tinc tot, l'he guanyat nou o deu vegades. En l'àmbit català, quan era infantil, vaig quedar quart al Top Català. Però no vaig poder fer gran cosa més perquè l'any 97 el club va estar a punt de desaparèixer. Tot i que a sub-21 vaig aconseguir ser vuitè al Top Estatal. 

L.Q.: La desaparició del club té relació amb l'incendi que va patir el local d'entrenament el març de 1997?
D.G.: Sí, l'any 1990 vam haver de traslladar-nos del Poliesportiu Francesc Macià a un local situat al darrere de la caserna de la Guàrdia Civil, ja que al poli només hi havia espai per a dues taules. Aquest segon local va patir un incendi i vam estar molts anys sense entrenar perquè no trobàvem un altre local i a més l'entrenador havia marxat, però l'Ajuntament ens va cedir un espai al Parc dels Bombers i el club va tornar a renéixer. 

L.Q.: Amb quin record et quedes?
D.G.: La fase d'ascens de Primera Nacional a Divisió d'Honor, es va jugar al poble i va ser molt emocionant.

L.Q.: Després de tants anys al club, no has pensat plegar?
D.G.: No, sempre he dit que practicaré esport fins que pugui, i el tennis de taula m'ho permet, és molt adaptable a l'edat.

L.Q.: Com veus la temporada 2018/2019? Creus que pots aspirar a guanyar?
D.G.: Serà molt complicada. Vinc d'una lesió i des del gener que no he pogut jugar.

L.Q.: Consideres que està prou valorat el tennis de taula?
D.G.: No -riu-. És un esport minoritari, som en un país on el futbol té molt més pes. A més, el tennis taula sempre s'ha vist com un joc.