Albert González - Com convencem els jugadors que esdevinguin àrbitres, com tu?
Mònica Barrull - Dient-los que es pot viure el bàsquet des d'una perspectiva diferent, però també molt gratificant. Ser àrbitre té molts avantatges i no hem d'oblidar que un d'aquests és l'econòmic.
A.G. - Vas començar a xiular amb vint anys. Ser jove va ser un obstacle?
M.B. - Des del punt de vista institucional, no. Però sí que detectava un llenguatge no verbal de la gent on anava a xiular. Molts se sorprenien davant la meva presència. La figura de l'àrbitre ha estat històricament masculina.
A.G. - Està canviant?
M.B. - A poc a poc. M'he trobat amb nenes que volen ser àrbitres de grans. Volem un comitè amb paritat en el futur.
A.G. - Entenc que encara estem lluny...
M.B.- Devem estar al voltant d'un 25% de dones àrbitres. S'està treballant molt amb campanyes de promoció de la figura femenina, però la realitat és que som molt inferiors.
A.G. - Ha ajudat la creixent presència femenina a altres esports, com el futbol?
M.B. - S'està fent un gran esforç a totes les federacions per empoderar i fer visible la figura de la dona. S'està normalitzant, però encara queda treballar moltíssim.
A.G. - Entenc que no és necessari que un àrbitre passi abans per la taula, com tu. En què et va ajudar?
M.B. - Va ser tot un aprenentatge. Des de la taula observava detalladament la feina dels àrbitres i, quan jo m'hi vaig posar, tenia les idees molt clares i sortia amb més seguretat.
A.G. - Els moments de més tensió arriben quan els jugadors són adults?
M.B. - La veritat és que no. És cert que els jugadors sèniors ens obliguen a xiular amb més convicció i coneixement tècnic. Però els moments de més conflicte són als partits de promoció, en què hi ha els familiars animant des de les grades.
A.G. - Estem parlant dels pares?
M.B. - Des de la junta directiva de la Federació hem organitzat moltes campanyes, però falta molta formació i, sobretot, empatia.
A.G. - En quin sentit?
M.B. - Doncs que s'ha de convèncer que en aquestes edats som als partits per passar-nos-ho bé i la majoria d'àrbitres són novells.
A.G. - Aquesta actitud de la grada és la mateixa a l'àmbit més rural?
M.B. - No hi ha gaire diferència.
A.G. - Després de quatre anys arbitrant en totes les categories, el 2020 ho vas deixar. Estaves esgotada?
M.B. - Va ser una època en què érem pocs àrbitres i l'activitat m'ocupava un espai de temps massa gran que no podia compaginar. Ara la situació és diferent.
A.G. - Però prefereixes fer-ho des dels despatxos.
M.B. - És una altra manera d'estar vinculada a un esport que m'estimo.
A.G. - A l'escola vas aterrar poc després i ara n'ets la codirectora. Amb quins objectius?
M.B. - Que creixi en qualitat i en quantitat.
A.G. - Ho esteu aconseguint?
M.B. - Estem en alça. Actualment, tenim uns 25 alumnes, però tot just la passada temporada en va sortir una vintena més ja titulada.
A.G. - Quina és la clau perquè un àrbitre no abandoni?
M.B. - Que no es trobi sol a la pista. Anys enrere molts abandonaven perquè no podien gestionar la pressió o controlar els partits. Ara fem una major tasca de formació, perquè els àrbitres se sentin segurs d'ells mateixos, però sobretot donant-los acompanyament. Fa poc vam crear la figura del tutor, que pot donar suport, tant emocional com tècnic, a l'àrbitre en qualsevol moment delicat.
A.G. - Com s'ha de respondre en moments de màxima tensió?
M.B - Un àrbitre ha de tenir una gran maduresa per afrontar la pressió de la grada i del partit. Però el més important és recordar que qualsevol comentari que senti de jugadors o aficionats no és mai personal.
A.G. - Com ho ha d'encaixar doncs?
M.B - La gent no t'està dient res a tu. Ho estan fent a la institució que representes.
A.G. - Per tant, cal obviar les crítiques.
M.B - Més aviat diria que cal tenir una bona formació per fer que les crítiques no t'afectin. El coneixement del reglament et dona seguretat davant les protestes.
A.G. - Què passa quan estàs insegura o admets que t'has equivocat?
M.B - Hem de prendre moltes decisions en un espai de temps molt curt. Com a totes les feines, ens podem equivocar. I si és el cas, hem de tenir la maduresa de reconèixer-ho i, sobretot, de ser justes amb nosaltres mateixes i no castigar-nos.
A.G. - A les Garrigues tenim una bona escola de bàsquet gràcies al club Borges Garrigues i al Torregrossa. Però com es pot fer que altres municipis s'hi afegeixin?
M.B. - La federació intenta ajudar en la part administrativa i burocràtica. Acompanyem en tot el que podem. Però és cert que els ajuntaments són els que han d'invertir en les infraestructures.
