El diumenge 21 de maig, el Futbol Club Borges va fer història. La victòria contra el Palau d'Anglesola (2-4) en la penúltima jornada de lliga certificava l'ascens a Primera Catalana, una fita que no s'assolia des de feia 28 anys. En tot aquest temps, l'equip havia quedat moltes vegades entre els cinc primers, però mai havia pogut culminar aquelles bones temporades amb l'accés a la màxima categoria catalana (més amunt ja hi ha la Tercera estatal). Aquest any sí. Des de la jornada 12 que els borgencs eren líders, tot i disposar només de 15 jugadors a causa de les lesions, i a mesura que anaven passant jornades, el somni es feia més abastable. Només tres derrotes en tota la temporada. En paral·lel, l'afició anava creixent. El 7 de març, per exemple, en el derbi contra el Juneda, s'estrenava el grup de supporters Borges Nois, que ha posat color a la graderia en el tram final de temporada.

(foto: Xavi Minguella)

L'aritmètica va voler que la celebració de l'ascens fos en camp forà, però no per això va ser menor ni amb poca companyia. Bona part de l'afició, conscients de les altes probabilitats de victòria, es van desplaçar al Pla d'Urgell. En tot cas, va ser el cap de setmana següent, en l'últim partit de lliga i jugant a casa contra el Linyola (0-0), que hi va haver la festa amb tots els ets i uts. No en va, es va canviar el partit de diumenge a dissabte i, un cop finalitzat, hi va haver rua pels carrers de les Borges, recepció per les autoritats a l'Ajuntament i sopar de campions.

Significació especial

Si l'ascens ja és històric en si mateix, aconseguir-lo l'any del centenari del club té un simbolisme especial que quedarà gravat a la història que l'entitat comença a escriure a partir d'ara. El 19 de maig, dos dies abans d'aconseguir l'ascens, ja hi va haver el primer acte de commemoració dels 100 anys, amb un col·loqui al pavelló de l'Oli organitzat per LesBorgesTV en què van participar sis jugadors de diferents èpoques del club, des d'Alfons Torné, de 94 anys, fins a Arnau Setó, capità de l'equip actual, passant per Ramon Arrufat Serapi, Alexandre Farran, Emili Cambrodí i Miquel Torrelles. Personatges coneguts del món de l'esport, com els germans Màrquez, Bojan Krkic, Joan Laporta o Santi Ezquerro, entre altres, així com el vicepresident de la Generalitat, Oriol Junqueras, van felicitar el club pel centenari amb missatges projectats en una pantalla gran. Durant l'any es faran altres actes commemoratius, com la presentació d'un himne, un partit amistós a l'agost contra el Lleida Esportiu i la publicació d'un llibre, en què estan treballant els borgencs Marc Macià i Pau Parra.

Context efervescent

La història de l'FC Borges arrenca el 1917. Era una època de plena expansió d'aquest esport a Catalunya, fruit en bona part de la rivalitat creixent i ja aleshores coneguda entre Barça i Espanyol, creats el 1899 i el 1900, respectivament. És a la segona dècada del segle XX quan el futbol es popularitza a les comarques de Ponent i, a més del Borges, neixen clubs a Lleida, Tàrrega, Bellpuig, Tremp o la Seu d'Urgell. El Juneda, per exemple, es funda el 1918, només un any després del Borges.

(foto: arxiu Joan Arrufat)

Però no només era un context d'efervescència futbolística, sinó que el fenomen s'emmarcava també en una època d'expansió de la pràctica de l'esport en general, l'excursionisme, l'escoltisme, etc. A nivell social, és quan es funden la majoria de cooperatives agrícoles, quan la Mancomunitat duu a terme ambiciosos programes de millora d'infraestructures i equipaments o quan el 1919 hi ha la vaga de La Canadenca per les vuit hores. Europa vivia convulsionada per la primera Guerra Mundial (1914-1918), cosa que, de retruc, beneficiava les exportacions catalanes i espanyoles, que restaven al marge del conflicte bèl·lic. A Catalunya i a les Garrigues és temps de radicalització política, de victòries i banys de masses del diputat Francesc Macià i d'una crisi de l'estat espanyol que desemboca el 1923 en la dictadura de Primo de Rivera. 

"Camp dels catalans"

Aquell context explica, també, els orígens de l'FC Borges. Al poble hi havia un camp de futbol darrere del Foment -cafè Terrall-, al carrer Indústria, i un al costat de l'actual Centre d'Atenció Primària, on després hi hauria la sitja del Servei del Blat. Aquest segon era l'anomenat "camp dels catalans", pel fet de pertànyer a Joventut Catalanista, entitat vinculada al Centre Demòcrata i Republicà. Les successives il·legalitzacions d'aquesta entitat van fer que, finalment, ambdós col·lectius convergissin i nasqués el Futbol Club Borges, que agafaria com a seu el "camp dels catalans", més ben preparat.

Passada la interrupció de la guerra de 1936-1939, el club va reprendre l'activitat, al mateix camp, i és quan un nom ressona per sobre de tots: Josep Juncosa, jugador borgenc que fitxaria pel Reus el 1941-42, després per l'Espanyol i l'Atlètic de Madrid (aleshores Atlético Aviación), on va estar onze anys, fins que es va retirar el 1955. Va ser dues vegades internacional i va arribar a jugar un partit al Mundial del Brasil de 1950. Amb tot, al Borges hi continuaven militant jugadors de categoria, com Antoni Llaguna, entre altres. Als anys 40 no era estrany veure equips d'elit jugant amistosos a les Borges per festa major, abans que comencés la lliga. Van visitar aquell camp, per exemple, el Saragossa, el Corunya i fins i tot el Barça el 1944.

Dos camps més

Als anys 50 s'estrena el camp a la zona on avui hi ha l'institut de secundària, on l'FC Borges jugaria els següents 25 anys. En els alts i baixos de la història del club, els 60 van ser poc brillants i es va baixar de categoria, a Segona. És la temporada 1972-73 quan el club torna a reflotar; s'inverteixen diners, es porten alguns jugadors de fora i s'aconsegueix pujar de nou a Primera. És en aquest context que, el 1975, s'inaugura el camp actual, situat al costat de les piscines -inaugurades poc abans, el 1968-; un emplaçament que no va agradar a tothom, per la distància amb el nucli urbà. Paradoxalment, aquella temporada l'equip va plegar. Era la primera interrupció des de la Guerra Civil i va durar uns tres anys, en què una associació de veterans va mantenir la flama del futbol a les Borges.

Represa amb ímpetu

L'activitat oficial del club torna el 1978, com si anés en paral·lel a la recuperació de les institucions democràtiques. Com el país, però, s'havia de començar de zero, a Tercera Regional. Van ser anys amb molta gent de casa a la plantilla, movent-se entre Tercera i Segona. Als 70 destaca, per exemple, el paper rellevant de Manuel Martínez, que faria tots els papers de l'auca: jugador, entrenador, president... A principis dels 80 hi ha un nou impuls i s'aconsegueix pujar dues categories en dos anys: de Segona es passa a Preferent.

El 1989, l'equip es troba a Primera. Aquell any en què s'instal·la la coberta sobre la graderia representa, també, l'inici d'una època de treball intens per mantenir l'equip al capdamunt de la taula, cosa que en els últims temps ha estat una constant. Entremig s'han reestructurat les categories -Preferent ja no existeix- i l'equip ha estat batallant per ser a la màxima, que ara és Primera. I ha estat possible aquest 2017, 100 anys després el club comencés a caminar en aquell "camp dels catalans". Han passat dues dictadures i una guerra i han canviat moltes coses en el món de l'esport, però la rua de dissabte passat era quelcom més que la celebració d'un títol i un ascens, era un camió carregat d'història.