Quan el 1990 va plegar el targarí Jaume Vilamajó, les comarques de Ponent van quedar sense cap ciclista professional. Era una època en què costava moltíssim, i més als catalans, fer-se un lloc a equips com Banesto o Kelme, que tiraven del propi planter o de filials del País Basc i del País Valencià. El 1995, però, un borgenc va treure el cap al ciclisme professional, amb l'equip hispanorús Santa Clara. Era Josep Viladoms, que llavors tenia 25 anys. No era pas un bolet sorgit del no res, sinó que ell i el seu germà Jacob, tres anys més jove, ja s'havien fet un nom durant els anys anteriors en categories cadets, juvenils i d’aficionats, com s’anomenava llavors als amateurs. Havien començat de petits al Club Ciclista Borges, on Lluís Minguella i Antoni Miró entrenaven una bona colla de nens. Els Viladoms es van iniciar amb 9 o 10 anys, tenint el seu tiet Joan com a referent i el seu pare, Josep, com a gran aficionat a aquest esport, fins al punt que la seua empresa, Formigons Borges-Germans Viladoms, era la patrocinadora del club, que llavors vestia de verd i groc.

Amb el pas a juvenils i a aficionats, el Josep i el Jacob van militar a altres clubs i van recollir multitud d'èxits. En aquell temps, es feien curses a tot arreu, hi havia moltíssima afició i molts practicants joves amb aspiracions. Sortien a competir cada dissabte i cada diumenge, amb el que això suposa en aquelles edats pel que fa a limitacions en altres àmbits. Res de sortir de festa a les nits, per exemple. Ells vivien per la bicicleta, amunt i avall per tota la Península, pallisses de quilòmetres acompanyats pels seus pares. I els fruits arribaven. Omplien casa de trofeus, de la Copa Catalana, de la Volta a Lleida, de la Volta a Sedaví, de la Volta a Palència, de la Volta a Àvila, de la Volta al Maestrat, l'emblemàtica Escalada a Montjuïc -ja desapareguda-, la pujada a Urraki, al País Basc, etc. Durant un temps, a més, els dos germans van coincidir a dos equips: la Jabugueña i el Porcelanatto. Aquest últim tenia tots els ets i uts d'un equip professional (metges, preparadors...) però amb corredors amateurs.

Tot i que, finalment, només el Josep va arribar a competir com a professional, durant dos anys, el Jacob hi va estar ben a prop. El 1998, l'equip rus Lokosphinx, establert a Tortosa, ho tenia tot a punt per donar d'alta quatre catalans, entre els quals Jacob Viladoms. A la premsa ja es donava per fet. S'estava a punt de confirmar l'excepcionalitat no només de dos lleidatans a l'elit ciclista a la vegada sinó de dos germans i de les Garrigues. Lokosphinx, però, no va trobar la firma espanyola que confiava trobar per copatrocinar l'equip i va demanar als ciclistes que fossin ells els que abonessin l'aval de 350.000 pessetes a la Unió Ciclista Internacional. Aquests ho van rebutjar i aquí és quan el Jacob va decidir posar punt final a la seua trajectòria amb la bicicleta. Tenia 25 anys. El Josep, amb 28, també va dir prou el mateix any. Havia corregut al costat de Melcior Mauri i Àngel Edo o de gent que fins llavors només havia vist a la tele, com Indurain, Rominger, Chiapucci, Zülle o Virenque, però com a professional no gaudia igual que com a amateur. Era una altra vida i hi entraven altres aspectes que no feien el pes al ciclista borgenc. Poc després, Ponent tornaria a tenir un ciclista professional, el lleidatà Sergi Escobar, que tenia en els Viladoms un referent.