Al gener us explicàvem en aquestes pàgines [SomEsports, núm. 5] la breu experiència que es va viure els anys 80 a Maials amb l'handbol i prometíem parlar-vos, un altre dia, del Borges, un club que venia de més enrere i que també va anar més enllà en aquest esport. Doncs som-hi.

Tot comença el 1970, quan un grup de joves d'uns 16-18 anys, que ja jugava a handbol a la pista del col·legi Montserrat, va a trobar el Juli Gonzàlez (ara propietari de la llibreria Quaderns però llavors treballador de la Seat). Ell tenia uns 27-28 anys i la seua implicació amb l'Agrupació de Joventut va fer pensar a aquells nois que podria guiar una mica la iniciativa. No va dir que no i en va ser president pràcticament 20 anys. L'equip, entrenat inicialment per Josep M. Cornudella i un temps per Toni Bustos, va començar per baix de tot i al primer partit a la lliga provincial va rebre una panera (19-1) que no feia presagiar una trajectòria brillant. Una impressió, però, que aviat quedaria desmentida i en simple anècdota. 

A poc a poc, l'equip va anar creixent i millorant i, sobretot, va fer una embranzida vers el 1980 amb l'arribada de Domènec Cornudella com a entrenador. Cornudella no sabia res d'handbol, però havia estat atleta destacat al centre de tecnificació Joaquín Blume i tenia clara la importància de la disciplina, d'un bon entrenament i de la cohesió de grup. "Jo els vaig ensenyar a preparar-se físicament i ells em van ensenyar les tàctiques d'aquest esport", explica. Aquella temporada ja van quedar segons de la lliga provincial, superats només pel Sícoris, i campions de copa. Van pujar a Segona divisió nacional, però problemes econòmics van fer que l'equip tornés la temporada següent a la provincial, on quedaria campió.

En aquells anys 80, la Unió Esportiva Borges -que també agrupava l'equip local de bàsquet- lluitava sempre pels primers llocs. La fórmula? Josep M. Solé, un dels molts jugadors de la Floresta que tenia el club, ho resumia en quatre secrets: “preparar-se físicament, tenir constància, adquirir la tècnica i vetllar per la companyonia". Era l'època dels germans Plana, germans Balagué, germans Solé, germans López, germans Guasch, germans Martí, Botam, Vallverdú, Agustí, Montserrat, Cabau, etc., i que recollien l'herència dels germans Setó, dels Minguet, dels Caelles, dels Pitxi, dels Suro, dels Echevarria, dels Cona, dels Pelet, dels Emiliano, dels Vilà... De tots aquests, mai ningú no va cobrar res més enllà de ser convidat a algun cigaló, amb una excepció: el fitxatge de Joaquín Peco, provinent de la Divisió d'Honor. Conscients dels desajustos interns que això podia provocar, la junta va convocar els jugadors; si aquests ho acceptaven, el fitxarien; si no, no. I van acceptar.

L'abril de 1985, amb el president de la Generalitat a la grada, l'equip estrenava el pavelló Francesc Macià contra l'Altorricó. Deixava enrere anys de pista a l'aire lliure, amb els condicionants climatològics i de lesions que això suposava, i encarava una nova temporada (85-86) amb més ganes que mai. I és que qui quedés primer de la segona fase de la lliga provincial acolliria la fase d'ascens a Segona estatal. La UE Borges batallava contra l'Aitona, el Sícoris, el Tàrrega o l'Agramunt, i va triomfar. El maig de 1986 el pavelló estava ple de gom a gom per veure com la Rapitense, el Sant Cugat, el Sant Fost, el Canovelles, el Garbí i el Borges es disputaven l'ascens. Els locals van quedar fora, però la federació va reestructurar aquell any la Segona estatal i va admetre més equips, de manera que el Borges va acabar entrant-hi. Tornava a una categoria que anys enrere li havia anat gran però ara amb totes les expectatives. No en va ser campió, però s'hi va mantindre tres temporades seguides, acompanyat per una afició entregadíssima, que omplia el pavelló com mai s'ha vist després en cap altre esport, i es feia molt present també als desplaçaments.

El club recollia èxits en diferents encontres on el convidaven i anava farcint els prestatges del bar Els Jardins (Quiosc del Terrall), autèntica seu social del club. En una ocasió, va endossar més de 50 gols al rival. "És l'única vegada que ho he vist i vaig marxar per la llàstima que em feia saludar el president rival", admet Juli Gonzàlez. En aquella època, la UE Borges mantenia tres equips: el de Segona estatal sènior, el de Segona estatal juvenil i un a Primera provincial, una triple representació que va ser dels més grans esforços de la seua història; una història que acabaria el 1990 i que era l'últim capítol d'un esport que ja mai més ha tornat a ser protagonista a la comarca.