El proppassat mes d'octubre, la selecció femenina absoluta de la Federació Catalana de Futbol Sala (FCFS) va participar al IV Mundial de Futsal a Colòmbia, en què va quedar en quart lloc. L'equip estava format per tretze jugadores amateurs, federades a la FCFS: Anna Burgaya, Elisabet Claus, Alma Cruz, Corina Durante, Júlia Ferré, Irene González, Marta González, Ainoa Montoya, Cristina Naranjo, Marta Páez, Iria Valero, Berta Vilamala i Naiara Zárate. El cos tècnic estava encapçalat pel tècnic lleidatà David Viñes i el balaguerí Kevin Hachikyan com a segon entrenador; l'Aiax Claus tenia les funcions de fisioterapeuta i preparador físic; i finalment, jo mateixa, delegada d'equip. L'expedició catalana la completava el president de la FCFS, el Dani Vives, i el José Luís Torres com a director tècnic.

El Mundial va ser, com he dit, a finals d'octubre, però l'equip ja portava uns quants mesos de treball a l'esquena. De fet, els entrenaments van començar a l'hivern amb una preselecció de divuit jugadores de gairebé tots els equips de la lliga femenina regular de la FCFS. En aquests entrenaments, el cos tècnic anava estudiant les jugadores, veient-ne els punts forts i punts dèbils, per així anar-se fent una idea de les seves qualitats futbolístiques. A mesura que ens anàvem trobant els diumenges per entrenar, l'equip s'anava perfilant i també s'havien d'anar descartant algunes candidates. A principis d'estiu es van escollir les tretze futbolistes que viatjarien a Colòmbia: deu jugadores de camp i tres porteres.

Un cop tancada la selecció final, el projecte va agafar embranzida i el treball va ser molt més constant. Per iniciar aquesta nova fase, vam fer una doble sessió a Torrefarrera. Les jugadores, gairebé totes de la zona de Barcelona, van poder viure en primera persona com és la calor de Ponent: seca però intensa. En aquesta sessió ja vam treballar com un equip professional: al matí, entrenament, una estona de descans a la piscina i dinar; i a la tarda, xerrada tècnica i segona sessió d'entrenament. Tot i la calor, tothom va sortir molt content d'aquella primera sessió amb l'equip definitiu: el Mundial era més a prop i poc a poc ens ho anàvem creient.

Els entrenaments de la selecció es van anar repetint cada dues setmanes al llarg de l'estiu, cosa que va fer que les jugadores deixessin d'ajuntar-se per afinitat amb les seves companyes de club i, poc a poc, passar a ser un bloc, un conjunt, un equip. Els entrenadors anaven remarcant què volien a cada jugadora, practicant les jugades d'estratègia en petit grup i polint la tècnica de les futbolistes. A mesura que els exercicis es repetien, les noies s'anaven coneixent més i començaven a confiar en aquelles companyes de la selecció que, fins llavors, havien sigut rivals seues a la lliga.

Els entrenaments es van compaginar amb alguns partits amistosos. Els dos primers es van disputar el 31 de juliol, primer contra el cadet de la Garriga i després contra el femení de l'IES Manuel Blancafort, de la mateixa població, un equip que s'incorporaria a la FCFS al setembre. Els dos partits van acabar amb resultats una mica decebedors: faltava intensitat en defensa i, sobretot, gol. L'altre amistós que es va fer a l'estiu va ser contra el femení del Cambrils, a mitjans de setembre. El resultat tampoc va ser favorable per a la selecció, però el cos tècnic en va sortir satisfet en veure que les jugadores començaven a aplicar els automatismes entrenats i a agafar ritme de partit. Per tant, aquests partits van servir al cos tècnic per veure en què s'havia de treballar més, per posar a prova les jugadores i, sobretot, perquè toquessin de peus a terra: ser una selecció no volia dir que fossin les millors, encara hi havia molta feina a fer.

La mateixa setmana en què havíem de marxar cap a Colòmbia, l'equip va disputar un parell d'amistosos contra la selecció femenina de Bèlgica a Platja d'Aro, dins la II Setmana Catalana de l'Esport, organitzada per la Unió de Federacions Esportives de Catalunya. Per preparar aquests partits, vam concentrar-nos en un hotel de Lloret de Mar, passant un parell de dies de convivència previs al viatge. Això ens va servir per començar a acostumar-nos a la rutina que després seguiríem a Colòmbia: esmorzar a primera hora, sessió d'activació amb l'Aiax, una mica de temps lliure, dinar, migdiada i a la tarda expedició cap al pavelló per jugar al vespre. Els dos partits contra les belgues van suposar un punt d'inflexió per a la nostra selecció, aconseguint dues victòries que van fer pujar els ànims de l'equip i també adonar-nos-en que realment estàvem a punt per disputar el Mundial: una bona recompensa a la feina feta els últims mesos.

L'expedició va sortir de Barcelona el dissabte 22 d'octubre a les 4 de la tarda, rumb a Bogotà, amb moltes ganes, nervis i il·lusió. El viatge transatlàntic de deu hores ens va deixar ben aixafats, tothom passava l'estona com podia: dormint, mirant pel·lícules o sèries, llegint... Quan vam aterrar eren les 8 del vespre, però entre recollir les maletes, contactar amb el conductor, pujar a l'autobús i arribar al nostre hotel, ja eren gairebé les 12 de la nit. Va ser un dia molt llarg, concretament de 31 hores, comptant les set que havíem guanyat amb el canvi d'horari. Tot i això, els nervis, l'emoció i el jet lag van fer que part de l'equip a les 5 del matí ja estés despert: començava l'aventura!

El diumenge va servir com a dia de transició, per aclimatar-nos a Colòmbia i recuperar-nos del llarg viatge. Calia reposar, alliberar tensions i anar-nos acostumant a la convivència per als propers deu dies. Després de dinar, vam fer el primer viatge en bus cap a Mosquera, seu del Mundial, per fer un entrenament al Coliseo Municipal. Quan vam entrar-hi, vam quedar impressionats: tenia una capacitat per a 3.700 persones i es veia molt nou, feia patxoca. Tot i això, la pista ja no va agradar tant, era un paviment molt abrasiu que frenava la pilota i que cremava la pell quan queies. A la tarda es va fer la presentació de les equipacions de la selecció per al Mundial del proveïdor de les marques Torino, Tusa i Munich. Un cop fetes les fotos de rigor i repartida la roba de jugar i de carrer, només quedava sopar i intentar dormir, amb el cap posat ja en el primer rival: Xile.

Dilluns s'iniciava el Mundial, la primera jornada va ser força caòtica al Coliseo: no funcionava el marcador, no hi havia banquetes, el primer partit va començar gairebé una hora més tard... Aquest retard inicial ens va afectar de ple perquè, quan les jugadores de Catalunya i de Xile ja havien fet l'escalfament, l'organització ens va informar que s'avançava la inauguració i que, per tant, el nostre partit es jugaria després. Tot i les protestes de catalans i xilens, amenaçant de no jugar, els organitzadors van tirar pel dret i van celebrar la cerimònia d'inauguració, que va durar més de mitja hora. No ens quedava més remei que callar, fer bona cara, saludar al públic i intentar no perdre la concentració.

Després de tots els problemes, amb gairebé dues hores de retard, les nostres jugadores van saltar a la pista per fer el segon escalfament del dia. Tants mesos de preparació i tantes hores de treball desembocaven en aquest moment, el nostre primer partit: Catalunya contra Xile. Quan l'àrbrite va xiular, va començar el que, per mi, va ser un dels partits més trepidants del Mundial. Els dos rivals eren d'un nivell molt similar i aquesta igualtat es veia reflectida a la pista. El primer gol català va ser de l'Ainoa, que va controlar-la amb el pit i després amb el cap, per baixar-la i rematar de mitja volta. La banqueta catalana es va tornar boja celebrant-lo! Al cap d'uns minuts, però, les xilenes van empatar i, només començar la segona part, un segon gol de Xile ens va caure com un gerro d'aigua freda. Tot i això, les catalanes no van abaixar els braços i van seguir lluitant, l'Iria va aconseguir empatar amb una conducció fins a la línia de fons i xutant sense tenir gairebé angle. Altre cop, bots i abraçades a la nostra banqueta, mentre els àrbitres ens demanaven que seguéssim. Però, al cap de pocs segons, les xilenes es van tornar a avançar al marcador: segon gerro d'aigua freda. Quan ja semblava que tot estava dat i beneït, una falta a tres quarts de camp, xutada magistralment per la Burgui, va suposar el 3 a 3 definitiu. L'alegria que va desfermar aquest gol, que suposava el primer punt del Mundial, és indescriptible. La fotografia que vaig fer a l'equip després del partit, que ha sortit a diferents mitjans de comunicació, n'és la millor mostra. Aquell va ser un empat amb regust de victòria, un punt importantíssim que ens va donar ales.

A la segona jornada del Mundial ens esperava un dels rivals més forts, Veneçuela. L'eufòria del primer partit, però, ens feia somiar en guanyar-les. Les veneçolanes, amb un joc molt dur, no van donar treva. A més, vam tenir la mala sort de marcar-nos un gol en pròpia porta. A la mitja part, Catalunya perdia 0 a 2. Durant el descans, el David va procurar transmetre força a les jugadores perquè seguissin lluitant, tot i el cansament i la duresa del partit. Les catalanes van sortir amb intenció de plantar cara, el marcador es va mantenir igual fins la meitat de la segona part. Quan les sudamericanes van marcar el tercer, l'Iria va marcar el nostre gol de l'honor, però en pic van fer el quart, la resta de gols de les rivals van anar caient fins a l'1 a 6 definitiu. Encara que la derrota va ser dura, el treball de l'equip contra un rival superior havia sigut molt bo.

La tercera jornada, l'última de la fase de grups, ens enfrontava a Bolívia, un equip amb pocs efectius a causa de la situació políticosocial del seu país. Les bolivianes ja havien rebut un bon tou de gols als dos partits anteriors i en el nostre la tònica va ser la mateixa: un contundent 13 a 0. Ja se sap, en un Mundial tots els gols compten i no hi pot haver pietat per a ningú. Després ens vam quedar a veure el partit entre Veneçuela i Xile, en què vam comprovar que, per un sol gol, no vam quedar segones de grup. De totes maneres, potser quedar terceres ens va afavorir en els encreuaments de les eliminatòries, qui sap.

L'endemà dijous va ser una jornada de descans. Satisfets per haver complert l'objectiu de superar la fase de grups, vam fer una petita excursió a la capital, Bogotà, per passar-hi el dia. Tots sabem que Colòmbia és un país que pot ser perillós per als estrangers, per la qual cosa als desplaçaments ens acompanyava el Michael, el nostre policia particular, que va ser el talismà de l'equip. Escortava l'autobús amb moto, parant la circulació si convenia perquè nosaltres passéssim, fins i tot van parar el trànsit d'un carrer perquè poguéssim fer una foto de grup! Tot això ens feia sentir com si fóssim famoses i en certa manera ho érem: la gent es volia fer fotografies amb nosaltres o ens demanava signatures pel carrer.

El divendres es va rependre el Mundial, teníem un partit difícil contra Equador, que havia acabat primera de grup i no havia perdut cap partit. Això sí, com va dir ma mare en una de les seues anàlisis esportives, era un rival assequible perquè el seu grup era molt més fluix que el nostre. El partit va començar malament per a nosaltres, als cinc minuts es va lesionar la portera Marta Paéz, que estava fent un campionat esplèndid. Sense temps ni per escalfar, va haver de sortir la segona portera, la Marta González, que va deixar també el pavelló ben amunt. Les catalanes van saber sobreposar-se a aquest inici accidentat i van dominar el partit, sempre per davant al marcador. Les nostres golejadores van ser l'Alma i la Corina, amb un gol per cap, i la Burgui i la Berta, amb un hat-trick cadascuna. L'eufòria es va desfermar a la banqueta: ens havíem classificat per a les semifinals!

Dissabte era el dia definitiu: la semifinal contra Canadà. Les nostres jugadores no van poder arribar-hi en les millors condicions: totes estaven ja força cansades, moltes lesionades, algunes sense poder jugar més, altres que només podien donar alguns minuts de respir a les companyes... Però, com deia el Viñes, "allà on no arribin les vostres cames, hi arribarà el vostre cor". Perquè sí, estaven cansades però no derrotades, encara els quedaven forces per a aquest últim repte. Les canadenques eren enormes, molt altes i molt fortes, era una mica com David contra Goliath, però l'equip creia en si mateix. El duel va ser molt disputat, primer va marcar la Berta per Catalunya, al cap d'uns minuts Canadà va empatar, però al final de la primera part la Burgui va fer el segon gol català. La llàstima és que als primers minuts de la segona part les canadenques van tornar a empatar i les nostres van desaprofitar moltes ocasions, el partit va acabar amb empat a 2. Altra vegada, la nostra portera, la Marta González, es va lesionar cap al final del partit i va haver d'entrar la tercera portera, la Naiara. Això sí, va estar a l'alçada de les seues companyes, fent també una gran actuació. La igualtat va seguir a la pròrroga, per la qual cosa el vencedor es va haver de decidir a la tanda de penals. Les canadenques van estar més encertades, marcant-ne dos, mentre que les nostres només en van marcar un. En aquest moment, la tristesa es va apoderar de nosaltres, pensant que era molt injust perdre una semifinal als penals, però com diria aquell, "el futbol és així".

L'endemà diumenge ens quedava l'últim partit pel tercer o quart lloc. Altra vegada ens trobàvem davant de Veneçuela, un rival que va quedar primer del nostre grup i contra qui ja havíem jugat. El partit va ser més igualat que l'anterior, encara que els efectius catalans estaven sota mínims. El resultat final, però, afavoria a les veneçolanes per 3 a 0. Tot i la derrota, el públic colombià ens va fer sentir com unes autèntiques campiones, ovacionant les jugadores, demanant-los signatures i fotografies... Suposo que el bon futbol, les ganes i l'esportivitat de les nostres va fer que la gent de Colòmbia ens agafés simpatia. Les catalanes van acabar fent una volta d'honor a la pista, amb el públic dempeus i aplaudint: un gran final per a un gran Mundial de les catalanes.

El que va venir després, la final entre Colòmbia i Canadà, no va tenir ni gota de l'emoció dels partits que havia jugat Catalunya. El resultat va ser de 12 a 0 per a les anfitriones, és difícil d'entendre una diferència tan gran entre dos finalistes. Nosaltres vam veure el partit des de la grada, va ser llavors quan moltes de les jugadores van ser conscients de la quantitat de públic que hi havia al Coliseo. Jo els deia: "Noies, tota aquesta gent que veieu aquí animant a Colòmbia, fa una estona us estava ovacionant a vosaltres. Quedeu-vos amb això".

La ceremònia final va ser una autèntica festa, ens van donar medalles i fins i tot una copa, nosaltres ens sentíem com si fóssim les campiones. Haver anat a un Mundial amb un equip amateur, havent entrenat uns pocs caps de setmana, i quedar en quarta posició és tota una fita, em sento molt orgullosa d'haver format part d'aquesta selecció. Gràcies a tothom que ho ha fet possible: a la FCFS que sempre ha donat suport al futsal femení; al president, per confiar en mi; al cos tècnic, per fer-me sentir partícip de l'equip; i a les jugadores, per fer-nos vibrar amb el vostre bon futbol. Visca la selecció catalana i visca Catalunya!