Damià Serrano va nàixer a Arjona (Jaén) el 1953 i es va traslladar amb la família cap a Lleida quan tenia 12 anys. Un cop fet el servei militar, amb 24, va començar a fer d'àrbitre de futbol, en l'inici d'una carrera com a col·legiat que es va estendre dos dècades, fins que, seguint la normativa, el van jubilar quan tenia 45 anys.

Casat al Soleràs, i vinculat familiarment amb la Granadella, és habitual trobar-lo donant un cop de mà darrere la barra de l'Stop Bar de la Granadella. Qui no el coneix d'aquí, segur que se l'havia topat en algun camp de futbol durant la seva extensa carrera. "He anat a Bovera, a Llardecans, a Maials, a Cervià, a les Borges...", explica "a tots els pobles".

El 1983 va ascendir de Segona a Primera regional. A poc a poc va anar millorant la categoria, fins que el 1993 va ser designat àrbitre de Tercera divisió nacional, amb la qual cosa podia ser cridat per xiular arreu de l'Estat. No només això, com a col·legiat amb llicència de Tercera podia ser cridat com a assistent tant a Segona divisió nacional com a Primera. En aquesta condició, Serrano va xafar diversos camps de la Primera Divisió espanyola exercint de linier: "Vaig estar a Salamanca, a Bilbao, a Cadis i a Gran Canària".

Té clars els canvis que hi ha hagut en la funció dels jutges de camp, principalment al futbol regional: "No té res a veure. Ara es parla i hi ha una tolerància, abans érem més rectes, perquè te la jugaves molt. Hi havia vegades que acabaves el partit i havies de sortir corrent del camp". Explica que, quan mira el futbol, sap diferenciar "quan simulen i quan és realitat".

A la vegada, també ressalta la importància dels equips arbitrals i com de còmoda s'ha tornat la presa de decisions amb les millores introduïdes els últims anys. 

Un dels primers carnets acreditatius de Damià Serrano

Formador d'àrbitres 
A més de la rutina arbitral els camps de setmana, Damià Serrano també es va vincular estretament al Comité Tècnic d'Àrbitres de la Federació Catalana de Futbol i va exercir de professor de joves col·legiats que volien començar a xiular.

Un alumne que recorda especialment és el lleidatà Xavier Estrada Fernández, l'àrbitre ponentí que més lluny ha arribat els últims anys, fins a Primera divisió i partits internacionals de l'Europa League i la Champions. Darrerament, Estrada es va jubilar en arribar als 45 anys, i actualment està treballant al VAR. "Ens comuniquem", apunta "però són molt reservats". Recorda amb orgull aquella època, en què també va introduir la seva filla a l'arbitratge. 

Serrano va combinar sempre l'arbitratge amb la feina en una botiga del carrer Major de Lleida. "M'agradava molt arbitrar", conclou, "però, si no m'haguessin pagat, no hauria xiulat, pel que havies d'aguantar".