Cent anys separen dues fotografies d'equip: d'una banda, un grup de joves amb una samarreta blanca amb una estrella de sis puntes al pit. De l'altra, una plantilla amb els colors blanc i blau a franges. El C.F. Albagés celebra enguany el centenari de la seva fundació, l'any 1923. L'entitat esportiva ha pogut reconstruir la seva trajectòria amb el suport dels veïns del poble, que van aportar fotografies i informació sobre els jugadors que hi apareixien. En el context de la Festa Major del municipi, es va inaugurar una exposició sobre el centenari. Més recentment, a mitjans de setembre, es va celebrar un dinar amb la participació de jugadors de totes les èpoques, socis i amics.   

La incògnita de la samarreta
El veí de l'Albagés Josep Maria Alventosa ha liderat els últims mesos la recuperació de materials i l'elaboració del discurs del Centenari. La recerca ha aprofitat les fotografies que es conservaven i la memòria viva dels qui havien jugat i de les seves famílies. Queden, però, incògnites, com la de la primera samarreta, la de l'estrella al pit, diferent de l'arlequinada i de les línies blanc-i-blaves que el club ha vestit la major part de la seva història. 

Alventosa explica que el futbol l'haurien introduït els fills de les cases fortes del poble que estudiaven a Barcelona, a la Bonanova, i vincula el disseny de la primera equipació amb la del Foot-Ball Club Internacional, un equip fundat el 1901 i que va desaparèixer el 1922 per donar naixement a la Unió Esportiva Sants. Si bé en el cas dels barcelonins l'estrella era de cinc puntes, i en la de l'Albagés era de sis, es podria pensar que l'equipació de l'Internacional hauria servit d'inspiració. Com dèiem, després d'aquella sempre ha dominat el blanc i el blau, tot i que tampoc se'n coneix el motiu. 

El relleu generacional 
A més d'Alventosa, els exjugadors Hilari Nogué, Aníbal Nogué, Josep Maria Llimós, Joan Oliva i Josep Iglesies ens acompanyen en la visita de l'exposició i en la reconstrucció dels fets més rellevants. Recorden el camp vell prop del poble, costerut i afectat per les pluges; victòries sonades, com els onze gols a un equip de Reus; les 40 dianes en una mateixa temporada d'Aníbal; l'encadenat de tres victòries consecutives contra els infantils del Lleida; o l'ascens a Segona Regional i la victòria al Torneig Pachecho de la Federació Catalana de Futbol (FCF), i un subcampionat. Conversant-hi, també s'entén la pervivència del club durant tants anys: el relleu de pares a fills. Entre tres i quatre generacions de les famílies albagesenques s'han enfundat la samarreta blanc-i-blava.

Josep Iglesies diu "a casa nostra només se sentia parlar de futbol", mentre repassa les alineacions en blanc i negre i reconeix els jugadors. "Després de la guerra, tothom jugava a futbol", apunta Alventosa. Als anys 1950, amb la disgregació de l'equip sènior, els fills dels qui s'havien posat les primeres samarretes i altres infants van començar a fer-ho. Al seixanta, amb l'afició creixent per l'esport, es va deixar el camp vell, i el 1961 se'n va fer un de nou, on encara es juga. 
Com havia passat amb l'impuls infantil dels cinquanta, cap als vuitanta hi va haver una promoció del futbol sala a les escoles que també va ser beneficiosa pel C.F. Albagés. Joan Oliva apunta que "va ser una mica de pedrera, perquè quan van arribar a l'època amateur, gairebé tots van poder continuar jugant".

Hilari Nogué, Aníbal Nogué, Josep Maria Llimós, Joan Oliva, Josep M. Alventosa i Josep Iglesies

De l'Albagés a competir fora 
Panés, Roigé i Iglesies van ser tres albagesencs que van fer cap a Terrassa i Sabadell per continuar jugant a futbol. Benigne Briançó (1924-1998), però, va ser el que va arribar més lluny. Va passar pel C.F. Borges, la U.E. Lleida, la U.E. Tàrrega, el C.D. Cartagena, el C.E. Terrassa, el Cádiz F.C., el C.A. Palencia i el C.F. Gavà. Briançó mantenia el seu lligam amb el poble i se li va fer un homenatge quan es va retirar.

D'ahir a avui 
Durant bona part de la seva història, el conjunt garriguenc no va disputar competicions federades. Participava en partits de Festa Major i en trofeus locals. Abans de la guerra s'havia competit un any, i fins a la temporada 1974-1975 no s'hi va tornar. La campanya següent, el club va guanyar el Torneig Provincial d'aficionats de Lleida i el Torneig Primavera d'aficionats. Després d'anys de lluitar a Tercera Regional, l'Albagés va poder celebrar el 1998 l'ascens a Segona Regional. Darrerament, el club milita a Tercera Catalana, on la temporada passada va ser cinquè. Compta amb pocs locals i aposta per entrenar a Lleida per aconseguir i mantenir jugadors residents a la capital del Segrià per ser més competitiu.