Una bici de competició, diversos trofeus i algunes fotos. És el petit altar que Josep Faura conserva dels prop de deu anys que va competir com a ciclista arreu de Ponent i Catalunya, però també a l'estranger. Nascut el 1931, aquest borgenc va començar a disputar curses als 18 anys i va alçar els braços com a vencedor en algunes ocasions. A més, va participar tres cops en la Volta Ciclista a Catalunya. 

A casa i arreu del país
És difícil reconstruir el palmarès de Faura. La majoria de les curses en què competia eren de festes majors dels pobles, però també hi havia campionats provincials i cites de la Federació Catalana de Ciclisme. Amb 93 anys, rememora tres victòries a la cursa del Terrall de les Borges, en què "es feien 200 voltes, quedaves atontat". També al Campionat provincial de Lleida amb final a Sant Martí de Maldà o al Campionat provincial de Girona, quan estava a Figueres fent la mili, el 1953. També recorda guanyar a Palafrugell, Palamós, Roses, Figueres, Sitges, Vilanova i la Geltrú i a l'Espluga de Francolí. Per l'Espluga hi va passar de camí a Barcelona, on començava la Volta a Catalunya. Després, va continuar la ruta. La premsa de l'època el situa durant els anys 50 com un ciclista actiu. El 1952, Mundo Deportivo el descrivia com un jove valor, al costat d'altres rodadors consolidats com el valencià Vicenç Iturat o que començaven a despuntar com l'aragonès Santiago Mostajo. La Mañana l'incloïa el 1955 entre "els més qualificats corredors del ciclisme nacional" en una crònica del Gran Premi de Balaguer. La Mañana el torna a citar, aquest cop pel seu triomf al Campionat provincial de Lleida en independents, el 1960. Dies després, la mateixa publicació deia que "aquest xicot de les Borges Blanques va donar la sorpresa [...], va tenir "el seu dia", perquè durant la temporada, el noi no va poder fer quasi res, les coses justes per no arribar l'últim".  
Faura no tenia equip, "agafava el macuto i a córrer". Tot i així, solia sumar esforços amb dos ciclistes més, Escolà i Casals: "Si guanyàvem mil peles, ens les partíem". La manca d'estructura també contribuí a que no acabés cap de les Voltes a Catalunya. Va participar-hi els anys 1952 i les edicions del 1954 i 1955. 

Competir contra els millors
El borgenc repassa el nom de ciclistes contra els quals va competir i impacta. Va ser coetani d'algunes de les figures més importants a nivell de Ponent, de Catalunya, l'estat i del món. Per exemple, era habitual veure'l contra els germans Calucho de Lleida, contra Joan Escolà, d'Anglesola, o contra Josep Ignasi Ametller, de les Borges del Camp. També es va trobar amb Miquel Poblet, que era tres anys més gran que ell, i que és considerat el millor ciclista català de la història. La Volta del 1952 la va guanyar, precisament, Poblet. A nivell estatal, va coincidir amb Federico Martín Bahamontes, l'escalador de Toledo. El 1955, es va endur el premi de la muntanya. En el SomEsports 51, Ramon Acedo, amic i futur cunyat de Josep Faura, explicava que en una edició de la Volta havia massatgejat Coppi. Faura confirma que el van veure i que ell hi va compartir pilot i algunes paraules. L'hemeroteca desmenteix que fos a la cursa per etapes, i cal pensar que va ser en algun altre trofeu.   

El ciclisme el porta a França
L'experiència al circuit català va portar Faura a competir a França. A diferència de les curses a Catalunya on corria sol, allí va militar en dos equips. Durant aquest temps es va poder dedicar només a fer de ciclista. Tot i així, no es va estalviar pedalades llargues, com en anys anteriors. El primer viatge a París el va fer amb la bici des de les Borges. Després d'una setmana sobre les dues rodes va arribar a la capital francesa just a temps per competir en una cursa on afirma que va ser vuitè. Gràcies als pedals encara va poder anar més lluny. Faura explica que va visitar Rússia i va rodar per la cèlebre plaça Roja de Moscou en una competició. L'etapa francesa va durar 2 anys i la major part del temps va viure a Perpinyà. 

Plegar de ben jove
El 1960, quan encara no comptava 30 anys, es va retirar. El fet de deixar la competició també va suposar aparcar la bicicleta perquè veia perillós circular per carretera amb el trànsit existent. A casa en guarda una que va comprar a França, mitja dotzena de trofeus i records de totes les etapes i curses en què va córrer, i on va disputar la victòria. La força que tenia per arrencar i deixar el pilot també li va servir per decidir-se a abandonar-lo: "Dir prou, vaig penjar la bicicleta i avall".